Opinions

El nou, i a la vagada vell, equip de govern es va presentar dimarts de la ma de l’alcalde Ignasi Gimenez en el primer Ple extraordinari d’aquest mandat. De fet nosaltres no confiàvem gaire en que l’alcalde tingues un to més amable que el d’anteriors mandats. Les experiències prèvies ja ens feien veure que la suficiència de l’alcalde farien impossible que les aportacions de l’oposició poguessin ser aprofitades per aquesta tasca immensa que es fer un Castellar millor pels seus habitants.
Però es evident que les passades eleccions li han donat, novament, un ampli recolzament de la població. Però, tant com per mantenir aquest posicionament de supèrbia i suficiència?. Analitzem-ho.
Castellar té un cens electoral de 19.668 electors. Som de Castellar – PSC va aconseguir 5.234 vots. Això representa poc mes d’un 26% dels vots. És el més votat, això ningú ho ha de discutir, però és un percentatge prou ampli com per permetre’s el luxe de governar sense les aportacions de la resta de forces polítiques?. A mi simplement em sembla un desaprofitament d’energies i de voluntats. Però es evident que qui mana te la potestat de ser generós o gasiu. I aquest govern a optat per la segona de les opcions.
Segon element a considerar. La llei electoral, especialment en relació a les eleccions municipals, exagera els resultats per tal que els ajuntaments siguin més “governables”. És a dir, la llei tendeix a premiar més enllà de la proporcionalitat al partit més votat. En el cas de Castellar, el partit guanyador, amb un 47,82% dels vots, acaba tenint un 57,14% de representació. Això vol dir que, aplicant estrictament la proporcionalitat, tindria 10 regidors en lloc dels 12 que ara té.
Totes aquestes reflexions no ens porten a qüestionar els resultats electorals. Tots sabíem, abans de començar, quines eren les regles del joc i les varem acceptar. L’única reflexió que es pertinent de fer, crec, és que incorporant la discrepància, la diferencia i la diversitat es pot construir un Castellar molt més ampli i millor. Pensar que una visió parcial, egocentrista i reduïda d’un sol grup de persones (per més legal i legítima que sigui) pot beneficiar més a Castellar és d’una pobresa conceptual preocupant.
La majoria de propostes que varem fer ahir no comportaven un criteri ideològicament polític. Es tractava d’ampliar les representacions als òrgans col·legiats, d’incrementar les competències del ple, de fer més obertes les Juntes de Govern Local, de qüestionar unes retribucions que queden massa lluny de les que tenen la immensa majoria de la ciutadania, …
És evident que hi ha espais en els quals no coincidirem: model de país, model de ciutat, … I, en aquest casos, és d’esperar que aquestes desavinences no ens permetin conciliar grans posicionaments. Som partits diferents amb grans diferencies programàtiques associades i segurament que això és bo per enriquir posicionaments i debats però penso que ens em d’exigir treballar conjuntament en aquells temes que puguem coincidir en plantejaments, propostes i actuacions. I Castellar està ple d’oportunitats on poden ser molt benvingudes les diferencies i les coincidències. Només cal obrir-se sense prejudicis a les propostes i iniciatives dels que no son els “teus”. Castellar, en el seu conjunt, ho agrairà!.

A Castellar el ple de constitució va transcórrer amb normalitat, després dels parlaments
dels diferents portaveus de l’oposició vam poder escoltar l’extens discurs del nostre
alcalde, marcadament ornitològic. Un discurs on era complicat destriar quan parlava el
professor i quan parlava l’alcalde, segurament son els efectes de compaginar les dues
feines al 50%. No sé com deu anar a les aules…
Aquest dissabte vam poder viure i veure com els vots a les urnes es traduïen en
representants als Ajuntaments. Alguns pactes d’última hora ens van fer posar les mans
al cap: especialment el de l’Ajuntament de Barcelona: “Donde dije digo digo diego” o
com diríem català: Quan són figues són raïms.
Les majories absolutes mantingudes en el temps no són bones: els que les ostenten
tendeixen a fer polítiques continuistes i a velocitat de cargol. Malauradament a Castellar
ho continuarem veient 4 anys més. Des d’esquerra ja us asseguro que insistirem en
agilitzar tot allò que calgui i especialment depengui de la política municipal, estar a
l’oposició té aquesta responsabilitat.
Les majories absolutes mantingudes en el temps no són bones, però els pactes que
venen marcats per l’ànsia del poder pel poder, amb acords com el de l’ajuntament de
Barcelona, encara són pitjors i fan que la ciutadania perdi la confiança en la política. I
aquí es repeteix l’error històric.
Quan els votants d’esquerres no van a les urnes s’obre una oportunitat pels que mai no
hi falten, pels que busquen retallar drets a persones migrants, el que llencen a la
paperera l’agenda 2030, la bandera LGTBI i també l’estelada, els que neguen la
violència masclista …
Veient el que ha passat a les Balears i al País Valencià, queda clar que cal assistir a les
urnes el proper 23 de juliol i no deixar que el nostre espai polític sigui ocupat per partits
que volen fer política contra les persones, i que volen acabar amb la nació catalana.

Sovint alguns han volgut veure en la justícia un poder que permet limitar els excessos de la política i, sobretot dels politics, que en l’exercici del seu poder legislatiu han actuat massa sovint amb tics d’autoritarisme i corrupció. De fet, des d’un punt de vista conceptual, la justícia sembla un contrapès necessari que hauria d’obligar a aquest poder legislatiu a contenir-se en les seves atribucions i expansions. I sembla que seria un antídot infalible sinó fos perquè la justícia esta composta essencialment per jutges que poden tenir tantes imparcialitats i interessos particulars com els politics. Amb la gravetat que als politics se’ls ha de permetre tenir ideologia i parcialitat mentre que les sentencies dels jutges s’haurien de basar només en preceptes tècnics i no en apreciacions d’opinió i creences personals. El jutge Manuel Marchena és un cas molt representatiu d’aquesta cúpula que forma part del regim del 78. Després de la mort de Franco no hi va haver la necessària ruptura democràtica amb la dictadura i, per tant, la transició va incorporar totes les velles estructures d’Estat que feien molt inviable un plantejament plenament democràtic. Policies, jutges, militars, funcionaris d’alt nivell, politics i periodistes foren incorporats massivament a un procés teòricament democràtic sense cap depuració ideològica. El resultat d’això és l’essència d’un Estat que respon més a criteris “nacionals”, autoritaris i repressius que a valors democràtics, tolerants i  federals. Es preservava un concepte d’estat basat en elements identitaris, limitadors i excloents en detriment de plurinacionals, plurilingües i de diversitat. Tant es així que la màxima autoritat d’aquest Estat va recaure en la monarquia que havia imposat la mateixa dictadura. I encara més. La manifesta corrupció d’aquest cap d’Estat ha estat sistemàticament coberta pels principals partits politics fins i tot permetent-li una inviolabilitat permanent després de deixar el càrrec oficial. PSOE I PP han estat més compromesos en mantenir el regim del 78 que en propiciar un estat modern, transparent i plenament democràtic.

El currículum de Manuel Marchena és tan llarg com nefast: Ponència condemnant el cas Atutxa que anys després el TEDH acabaria revocant, refús a obrir una investigació contra Pablo Casado per les suposades irregularitats en el seu màster, va formar part del tribunal que va condemnar al jutge Baltasar Garzón pel cas Gürtel, maniobres per admetre recurs del PP contra Gürtel i rebaixar la condemna, responsabilitat en que el diputat Alberto Rodriguez d’ Unidas Podemos perdés l’escó per motivacions molt personals, declaracions en relació a la sentencia del procés que tenen poc a veure amb el dret i molt amb la seva ideologia conservadora i espanyolista.

Ara ha sortit una noticia que denuncia que el jutge Marchena i els seus fills tenen comptes milionaris en una entitat bancària de Luxemburg. Malgrat l’aparença de credibilitat jo demanaré totes les proves que verifiquin aquesta informació. Estem massa acostumats a les fake news de l’Estat com per no voler ser exigents amb les informacions que ens arriben. Però tot te pinta de veracitat.

L’actuació de molts jutges de la cúpula judicial tanquen el cercle de la sostenibilitat amb el terme “todo por la patria” de la guàrdia civil. Els politics de l’Estat prolonguen la seva repressió a través de les instancies judicials sabent que aquesta continuarà la seva labor.  Arribats aquí ja no te massa sentit parlar de desjudialitzar la política ja que part d’aquesta es comporta amb un tarannà més propi de l’extrema dreta que com a fidel interpretadora de les lleis. Que, tot sigui dit de pas, els legisladors ja han aprovat prèviament per tal que puguin ser interpretades més en clau ideològica que tècnica.

Com diem d’una manera molt nostrada: Ni un pam de net!!.

Seria útil disposar d’un pla d’avaluació de projectes i polítiques municipals, per tal de valorar l’efectivitat de l’equip de govern durant els anys de mandat. I encara seria més interessant que aquesta avaluació, dels projectes que porten les diferents àrees de govern o regidories, es fes periòdicament.

Avaluar ens permet valorar i millorar.  Avaluar ens porta a saber si es podran assolir els objectius en el temps previst o necessitem prémer el pedal per poder complir amb allò que es va enlluernar a la ciutadania durant la campanya. O amb allò amb que ens van regalar les orelles el dia de la presa de possessió dels i les regidores i de l’alcalde.

Fa quatre anys, el dia del Ple de Constitució, l’alcalde ens deia que els seus reptes eren: millorar els equipaments municipals, la piscina d’estiu, fer de Castellar un municipi feminista, referent en sostenibilitat en front l’emergència climàtica, millorar el reciclatge, modificar el sistema de recollida i molt més.

Si a Castellar disposéssim d’un “governòmetre”, com tenen per exemple a Piera, per avaluar l’execució de les accions planificades per l’equip de govern, ens adonaríem que no s’ha fet bé la feina. Que hi ha regidories que no han fet pràcticament res i que si no es canvien les formes de governar d’aquí a quatre anys estarem igual. Els impostos al calaix de l’ajuntament, els equipaments més deteriorats i molts objectius per complir, i de ser un referent oblidem-nos.

El 17 de juny com un “déjà vu” tornarem a escoltar el compromís de l’alcalde. I podrem dubtar si això ja ho van dir fa quatre, vuit o dotze anys, però del que no dubtarem és que l’equip d’esquerra vetllarem durant el proper mandat per posar el benestar dels i les castellarenques al centre de les polítiques municipals.

Com tants alumnes que s’examinen cada trimestre, no creieu que els polítics hauríem també de fer-ho?

Pel proper mandat: avaluació contínua.

La reflexió de la ciutadania és just el dia abans d’anar a votar. I pel polític ha de ser just el dia després independentment de si els resultats li han estat favorables o no. Els primers impactes postelectorals en forma de decepcions i alegries han de quedar immediatament superats per donar pas a l’assumpció de responsabilitats i a l’anàlisi i interpretació dels resultats obtinguts. Formalment en la valoració electoral sembla que tots els partits hi han sortit guanyant. No és el meu cas ni ho ha estat mai. Per mi, els resultats d’Erc Castellar no son bons i queden lluny de les nostres expectatives i esperances. Es clar que podria tenir la temptació de buscar excuses dient que a Castellar hem aguantat molt millor que la immensa majoria de poblacions de l’entorn però no ho faré. La meva afició als escacs em porta a considerar que haig d’assumir el resultat de la meva particular partida independentment de si els altres ho han fet millor o pitjor que jo. I en els escacs, com en la política, la duresa d’un resultat negatiu no permet trobar excuses en l’àrbitre, el terreny de joc, les condicions climatològiques o l’ambient dels aficionats com poden fer altres esports. Cal assumir el resultat, fer-ne les lectures el més rigoroses possible i rectificar en conseqüència en allò que calgui.
Tampoc cal entrar en la vella dicotomia sobre si la ciutadania en general s’equivoca o no quan determina per qui vol ser governat. Es clar que ens podem qüestionar si la població ha fet l’esforç d’analitzar les propostes de tots els partits, de si ha fet un seguiment de totes les actuacions dels partits politics, de si s’ha informat a fons o no de cada opció. De si el sentit del seu vot te més de sensació, intuïció o percepció que d’anàlisi, raonament i constatació. Tot això en el fons tant es ja que l’elecció del ciutadà és tan inapel·lable com merescuda. I aquest darrer terme no l’utilitzo pas en el sentit de si és més o menys just. No existeix, essencialment, el bon polític ni el mal polític. En el fons el que existeix és una elecció dolenta o bona per part dels ciutadans que exerceixen el seu dret democràtic. I la conseqüència d’aquesta decisió no afecta a ningú més que la població que n’ha pres la decisió. En aquest sentit, sent la ciutadania causa i efecte, la decisió es totalment justa fins i tot en l’hipotètic cas que no fos beneficiosa del tot per la societat.
Malgrat que no hi pot haver vinculació possible entre esforç i resultat ni entre mèrit i recompensa jo felicito a Som de Castellar per l’aval que han obtingut per les seves polítiques tot i el perill que això ens eviti 4 anys més de fer les necessàries transformacions que Castellar necessita urgentment.
Nosaltres continuarem treballant convençuts que la solució per aquest país i aquest poble no es continuar-nos discutint sobre com ens repartim les engrunes que ens deixen sinó com volen distribuir el pa que ens hem guanyat amb l’esforç de tots. I aquesta distribució no està exempta de la solidaritat que cal tenir per totes les causes justes del mon ni per les situacions de tragèdia que es puguin produir.
Els nostres valors, el nostre anhel de llibertat nacional, el nostre sentit republicà, el nostre projecte de país inclusiu, obert i feminista queda intacte. Només que haurem d’aprendre a comunicar-ho millor.
L’elecció ja està feta per 4 anys més. I ja en portarem 20. Serà per be o serà per mal?. Els únics que ho gaudiran o patiran seran els ciutadans de Castellar.
Sort i encert a tots els regidors que hauran d’encarar el proper mandat.

En aquest últim article com a regidora volia posar en valor la feina feta des del nostre
grup municipal en aquest mandat que ja s’acaba.
En la últimes eleccions municipals vam passar de 4 a 5 regidors i això ens ha permès
seguir presentant un gran nombre de propostes, en forma de moció, als diferents plens
de l’Ajuntament. Han estat un total de 70 mocions presentades amb la intenció de fer,
una mica millor, el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes de Castellar. A vegades,
aquestes propostes les hem impulsat directament nosaltres però, d’altres, ens ho han
suggerit bé les pròpies entitats i col·lectius del poble, bé els nostres veïns.

Hem presentat mocions diverses que han abarcat diferents àmbits i, si bé la majoria han
estat més enfocades en l’àmbit social, també n’hem presentat relatives a l’economia, al
transport o a la vessant més de País.

Així, hem aconseguit que es declari Castellar “municipi feminista”, i “amic de la lactància
materna”, hem aconseguit el compromís de l’equip de govern d’incorporar la perspectiva
de gènere als pressupostos municipals i hem impulsat el canvi de nom de l’escola
municipal d’adults, avui “Les Teixidores”.

Hem presentat propostes per analitzar la situació actual dels equipaments esportius que
tenim al poble i poder-ne planificar el seu futur i hem demanat la creació d’una xarxa
d’itineraris saludables per donar sortida a l’increment de les necessitats, de tots
nosaltres, per poder sortir i gaudir de la natura.

Hem exigit les inversions pendents i les millores al sistema de rodalies i hem demanat
una aposta decidida pel transport públic i la mobilitat personal no motoritzada entre
Castellar i Sabadell. Ens hem posicionat contra l’increment de preus de l’electricitat i a
favor de la implantació de mesures d’ajuda social i hem reclamat que es duguessin a
terme les mesures oportunes per aclarir els fets de l’espionatge contra el moviment
independentista català, per exemple.

Ja no ho recordem però aquest mandat ha estat marcat per la Covid-19, pels plens
telemàtics al menjador de casa o, a vegades, fins i tot a l’habitació, patint per si arribava
bé la wi-fi i si podries seguir el Ple amb normalitat. Un mandat amb mascaretes i
distància quan ens vam poder retrobar, físicament, molt de temps després. Un mandat
que acaba però que ens deixa una pila de propostes plantejades i aprovades, de les que
s’haurà de fer seguiment per tal de poder-les desenvolupar de forma efectiva en els
proper mandat.

Fa uns dies que l’amic i arquitecte Pere Roca Roumens em va comunicar la seva dimissió com a membre de la Comissió del Patrimoni de Castellar del Vallès. La noticia m’ impactà i m’entristí profundament ja que ell n’era membre des de la seva constitució el juliol del 2016. Per altra banda, ho confesso, sento una profunda admiració per la seva tasca professional i un gran afecte personal pel tracte que hem tingut durant molts anys. Per tot això podia intuir que la seva decisió no havia d’haver estat fàcil ni agradable per ell.

En el seu escrit de renuncia hi detalla una breu descripció dels temes que l’han portat a prendre la seva decisió i que totes tenen a veure amb el poc cas que l’equip de govern fa de les opinions i decisions dels experts de la Comissió del Patrimoni que te com a objecte vetllar pel Catàleg de Bens a Protegir. Esmenta un munt de raons que l’han avocat a la dimissió: Plaça Catalunya, làpides cementiri, Jardins Torre Balada, plàtans carretera de Sentmenat, … De totes elles sembla que la que acumula mes despropòsits és la Plaça Catalunya. De fet aquesta és, amb diferencia, la pífia més gran que ens deixa l’actual equip de govern i que acompanyarà per sempre al seu aferri’m impulsor el regidor Pepe Gonzalez. De fet a hores d’ara no només cal lamentar la mala idea de desfigurar un element representatiu de la singularitat de Castellar com era la bassa amb la balena, que formava part del Catàleg de Bens Protegits amb la fitxa ES-06/063, sinó que la realitat de les reformes han originat uns usos (perfectament previsibles) amb problemes de seguretat, de convivència veïnal, de manteniment i sanitaris. I, al final, tot se sustenta amb una gran mentida: L’Ajuntament va dir que es mantindria la làmina d’aigua i això no ha fet.

Abans, però, de qüestionar-nos les actuacions que es van fer a la Plaça Catalunya estaria be recordar quina funció te el Catàleg de Béns Protegits pels quals vetlla la Comissió del Patrimoni.

Sovint les dinàmiques urbanístiques, les especulacions econòmiques o la pressió derivada del creixement poblacional actuen com a factors de risc en la preservació del patrimoni arquitectònic, arqueològic‐ paleontològic, sociocultural‐ etnològic, natural o ambiental. Com a resposta preventiva a aquestes possibles amenaces neix la utilitat dels catàlegs de bens protegits. La funció principal d’aquests catàlegs és la preservació dels valors existents en l’àmbit del pla urbanístic per mitjà de l’establiment de mesures urbanístiques de protecció jurídica. Normalment els ajuntaments creen els catàlegs de bens a protegir per defensar-los de la sempre cobdiciosa i insatisfeta iniciativa privada. Però l’Ajuntament de Castellar ha fet una cosa absolutament insòlita i inaudita: el mateix ajuntament ha atacat allò que s’ha compromès a defensar.

Les modificacions que es van fer a la Plaça Catalunya només tenien un únic avalador l’equip de govern amb el seu inefable regidor d’urbanisme. A la part contraria hi havia tota l’oposició, els dissenyadors de la bassa (el mateix Pere Roca com a arquitecte i el Joan Coderch com a escultor), la Comissió pel Patrimoni, Castellar pel Patrimoni i el departament d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat.

Però encara hi havia més disbarats. El juny del 2016 l’alcalde Ignasi Giménez va afirmar que “La bassa de la Plaça Catalunya s’ha convertit amb els anys en una instal·lació obsoleta, amb un alt cost de manteniment i neteja”. O sigui que tot plegat es reduïa en el cost de manteniment. Però el resultat de les reformes han resultat molt més costoses pel manteniment: la interacció permanent entre usuaris i aigua (especialment nens) requereix un major control sanitari de les aigües en circulació, el risc de legionel·losi per l’aigua de vaporització requereix que l’administració realitzi les activitats periòdiques de neteja, desinfecció i control més sovintejades, l’augment considerable de pèrdues d’aigua per evaporació i per vaporització evita el no retorn d’aigua al circuit i, per tant, augmenta el consum, s’ incrementa la despesa energètica ja que cal substituir bombes de circulació per bombes d’impulsió, la inactivitat periòdica comporta increment en el manteniment i les averies, la cua de la balena (suspesa per tres cables) precisa més manteniment i control ja que els usuaris hi circulen per sota, les pintures antilliscants necessiten un manteniment continuat …

La modificació de la Plaça Catalunya ha estat, segons el meu entendre, un dels atemptats més greus perpetrats contra el patrimoni de bens a protegir de Castellar. I el culpable ha estat el propi ajuntament de Castellar!. En voleu més?

Que les coses no passen soles és una obvietat, però a vegades sembla que hi ha persones que ho creuen fermament.

L’Ajuntament de Castellar, com qualsevol ajuntament, té dues potes: la política (composada pel Ple municipal i el govern) i la tècnica, formada per unes 225 persones que hi treballen independentment dels resultats electorals i que fan que les coses passin.

Una empresa amb 225 persones treballant-hi i que gestiona un pressupost de trenta milions d’€ no és qualsevol cosa. I més una empresa com l’Ajuntament, que no es regeix per les normes del mercat sinó que ha de seguir estrictament les normes i procediments que marca Europa i l’Estat i que no són senzilles. Fer funcionar la part “empresa” de l’Ajuntament és responsabilitat de la part política i és la garantia que les coses passin i no es quedin en simples anuncis.

Ni les normes europees ni les estatals ni la voluntat de fer que l’Administració funcioni són neutres: darrera hi ha ideologia i voluntat de poder. Tenir uns bons serveis públics que ajudin a la gent és una opció republicana i d’esquerres. Tenir uns serveis públics per als pobres i alternatives privades per a qui s’ho pugui pagar, té altres opcions polítiques al darrera. I tenir uns serveis públics que només responen als interessos de popularitat de l’alcalde, unes altres.

Ja fa temps que els símptomes que l’Ajuntament està entrant en un cert col·lapse són evidents: aquest anys 2022, any electoral, no s’ha arribat a fer el 75% de les obres i inversions que s’havien pressupostat. L’Ajuntament disposa de fins a 14 milions d’€ que té guardats en un calaix sense saber-ne què fer per incapacitat de fer els contractes a temps.

Aquest mandat han sovintejat les queixes dels treballadors de l’Ajuntament, amb una nombrosa presència dels mateixos a una concentració davant la sala de plens el passat mes de març. La resposta ha arribat aquest Ple amb una aportació de 100.000 € per a una paga de productivitat que no s’aguanta per enlloc a la que s’entra al detall. Un intent de comprar la pau social a les portes de les eleccions municipals que, la veritat, no servirà de res si no es fan canvis molt més profunds que, de moment, no s’intueixen.

És evident que l’Ajuntament de Castellar, amb els 14 milions d’€ al calaix, és una administració que paga per sota del que paguen altres administracions. I això té conseqüències: tothom sap què passa si una altra empresa paga més per a fer la mateixa feina. Per tant, ja està bé aquest augment de sou mal dissimulat. Però no solucionarà res i això també ho sap tothom.

Quan parlem amb treballadors municipals els diagnòstics de tots coincideixen ràpid: volen poder fer bé la seva feina, que hi hagi un organigrama que deixi ben clara l’estructura de comandament i de responsabilitats, saber qui ha de fer què, com a tot arreu. Que la feina que fan tingui sentit. Que les prioritats siguin clares, que hi hagi una previsió de terminis i encàrrecs, volen no tenir la sensació que hi ha feines que no assumeix ningú…

Tot això enmig d’un canvi tecnològic que demana voluntat, inversió i criteri. Hem acabat aquest mandat 2023 havent de consultar encara expedients en paper a hores convingudes perquè no hi podem accedir digitalment. I això hauria de ser impensable, perquè és d’una ineficiència desesperant.

Res del que es digui aquests dies de campanya, res, no serà creïble si no va acompanyat d’una explicació convincent del com, de com s’afrontarà aquesta transformació de l’administració pública i es donaran les eines necessàries perquè la gent pugui fer bé la seva feina.

Aquest, per cert, és el meu darrer article com a regidor de l’Ajuntament de Castellar. Final d’etapa. Si han tingut l’amabilitat de llegir fins aquí, moltes gràcies per l’interès. Tinc moltes coses a agrair a molta gent, però aquí és just i necessari fer un agraïment a l’equip de redacció de l’Actual per la professionalitat i, sobretot, per la paciència amb uns terminis d’entrega que sovint he apurat massa. Seguim, que hi ha feina.

El jovent del nostre país ha hagut de fer front, en els últims anys, a diverses crisis que determinaran la seva capacitat de poder construir el seu projecte de vida, ja sigui en termes materials o bé immaterials. I és que més enllà de com s’anomenin les generacions, la “Generació X”, els “mil.lenils” o els “boomers”, ens trobem davant la necessitat d’establir un nou acord intergeneracional que aporti certeses davant d’un món que sovint, sembla que giri la cara a aquests joves.

I és que aquest jovent, és el que veu com la precarietat laboral ha augmentat, que els problemes de salut mental han impactat de ple en les seves vides i que l’emergència climàtica ja no és un fet de futur sinó que té conseqüències materials greus en el seu dia a dia i, evidentment, en el de tota la societat. Aquestes crisis, l’econòmica, la sanitària, la climàtica i podríem afegir la bèl·lica i energètica causada per la invasió russa d’Uraïna, han accelerat la urgència de repensar els acords intergeneracionals així com de revertir les desigualtats i els danys a la sostenibilitat.

El darrer informe de l’Observatori Català de la Joventut, a partir d’un sistema d’indicadors que aquest organisme ha construït sobre la joventut a Catalunya, aporta dades interessants i quantitatives sobres les condicions materials d’existència i estils de vida de la generació que va viure el període de joventut ara fa uns 3-4 anys. Després d’analitzar aspectes diversos com la reducció de la població jove, l’augment desigual de la població juvenil d’origen migrant o el retard en l’emancipació residencial, entre d’altres, constata la percepció dels joves a que hi ha una situació de manca de justícia intergeneracional, una manca de justícia que identifiquen amb les dificultats que tenen molts d’ells per seguir estudiant, per accedir a una feina digna, per poder emancipar-se o per influir en les decisions polítiques. D’aquí, la necessitat d’aconseguir aquest nou pacte.

La campanya publicitària del “Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia” del Govern de l’Estat, o el què és el mateix, el conegut Programa Next Generation, deia d’una manera potser massa pomposa que “ja no existeix la Generació X. Ni els Mil.lenials. Ni Boomers. Tots pertanyem a la mateixa generació. Els que sóm aquí i ara. Els que vivim aquests temps estranys. (…) Tots pertanyem a la mateixa generació. La generació dels que somien i fan”.
Un eslògan de paraules boniques però del que podríem extreure, i quedar-nos, amb la part que ens apel.la a tots i que voldria que lluitéssim, independentment de l’etiqueta que tinguem assignada, per a aconseguir un millor futur per al conjunt de la societat, la part que ens incita a cuidar la nostra societat, a cuidar les persones i a actuar, solidàriament, entre generacions.

Aprofito aquest article d’opinió per explicar el meu posicionament respecte a l’habitatge i en concret respecte al projecte d’habitatge protegit a la zona Playtex. D’acord amb la Llei del dret a l’habitatge cal enfocar-se en les persones i no en la propietat, i son els Ajuntaments qui han de concertar les polítiques d’habitatge municipal amb la Generalitat.

Dilluns de la setmana passada l’equip de govern ens va presentar una primera versió del projecte Playtex a la Sala de Plens. Una llàstima que la presentació no s’hagués fet a l’Auditori en format obert a tothom. No cada dia podem comptar amb la presència de la directora de l’Incasol, Maria Sisternas, presentant-nos experiències exitoses a altres municipis i ciutats. I responent a les preguntes dels assistents. Segur que hauria tranquil·litzat a una part de les persones que no les tenen totes amb el projecte.

Cal subratllar que encara s’han de definir i redactar les bases sobre l’adjudicació dels habitatges i aquí estarem molt atents per què siguin unes bases justes i fomentin la rotació en el temps. A Castellar hi ha necessitat d’habitatge assequible de lloguer especialment per permetre l’emancipació dels joves, però també per persones de qualsevol edat. Fa més de 20 anys que no s’havia donat una oportunitat com aquesta i com a Ajuntament hem de fer-ho molt bé i amb la màxima transparència. Especialment per garantir les oportunitats d’emancipació dels joves, i també de persones i famílies que ara no troben un lloguer just.

Des dels municipis podem incidir en l’accés a l’habitatge. Amb mirada republicana i d’esquerres cal vetllar pel dret a l’habitatge digne per les famílies. L’habitatge és un dret. En la nostra tasca municipal cal que cerquem fórmules idònies al nostre municipi per fomentar l’habitatge en lloguer aprofitant les noves normes i lleis per millorar la seva gestió.

Cal també disposar d’un bon pla local d’habitatge al municipi, un cens d’habitatges buits i potenciar l’oficina local d’habitatge municipal. Fomentar l’habitatge cooperatiu sènior. I mentalitzar-nos que l’accés a un habitatge ha de ser un bé d’ús i no d’inversió.

L’any passat va fer 100 anys que l’alcalde d’ aleshores, Ramon Alguer, i el mossèn responsable de la parròquia, Ramón Sanahuja, iniciaven una activitat associada a una obra social benèfica amb un servei d’assistència domiciliaria als malalts.

I d’aquí a 5 anys, el 2028, també farà 100 anys, de la construcció de l’edifici actual entre els carrers Hospital i Mestre Ros. El nou projecte, formulat pel Dr. Amadeu Casanovas, no només incloïa assistència als malalts, sinó que també contemplava servei per avis i nens petits. Tenia un caràcter benèfic amb personalitat jurídica pròpia. L’Obra Social Benefica naixia, legalment, el gener del 1928. Però un aspecte tan important con aquest anava acompanyat d’una altra consideració tan o més important: el projecte partia de la voluntat popular, ja que es va fer una subscripció pública, on es va mostrar el compromís i la implicació del poble de Castellar per a que existís l’Obra Social Benefica. El 1958, amb motiu d’una ampliació, hi va haver una segona subscripció popular.

Aquest inici tan popular i antic fa que els castellarencs actuals ens sentim cofois d’una iniciativa que va néixer amb un fort propòsit de solidaritat. Si aquells propòsits eren necessaris aleshores ara ho son molt més ja que l’envelliment és cada cop més extens i les atencions que han de rebre la gent gran son cada vagada mes intenses, especialitzades i de més llarga durada. Per aquest motiu, reivindicar ara i aquí l’Obra Social Benefica no està sustentada per un ideal romàntic o un cofoisme basat en els seus orígens sinó en que la nostra societat necessita, ara mes que mai, aquests tipus de serveis i extreure’n la màxima eficàcia possible.

L’Obra Social Benefica no és una institució pública però te una funció pública. Tampoc es completament privada ja que en el seu principal òrgan de govern compte amb representants públics. Aquesta complexa situació legal fa que costi molt desvincular, institucionalment, la gestió privada de la pública.

La primera conseqüència d’aquest plantejament són les moltes crisis que l’Obra han patit al llarg dels anys. Però per no anar massa endarrere només considerem els darrers 15 anys. Les ajudes de l’administració local han estat constants però no han evitat successives crisi econòmiques. A l’any 2010 l’Ajuntament va aportar 260.000€. En els anys 2014 i 2015 es van aportar 415.000€ i 230.000€ respectivament. A l’any 2020 van ser més de 595.000€. La resta d’anys és manté la gens menyspreable quantitat de 190.000€. Xifres molt respectables mantingudes durant anys i anys. S’han explicat molts motius per cada una d’aquestes crisi: La Generalitat no ha incrementat com caldria l’aportació que requeria el cost de la vida, les donacions han caigut en vertical, la crisi sanitària de la pandèmia, … I segurament totes son certes i expliquen una part de les situacions viscudes però, amb tota seguretat, no les justifiquen plenament totes.

De fet en el Ple de novembre del 2020, on es va aprovar l’aportació extra de 400.000€, se’ns va dir que s’havia treballat en un pla de viabilitat. Al març del 2023 sabem que no era un pla de viabilitat sinó només un pla de contingència per superar una situació puntual desesperada.

I, finalment, tota aquesta aportació econòmica no ha resolt el problema de futur de la institució ni ha permès uns preus molt més assequibles que la competència estrictament privada. És una evidència que cal estudiar amb criteris d’expertesa i professionalitat per determinar quin és el model que podem sostenir i volem mantenir per a una bona qualitat del servei.

El primer anàlisi a fer, des de la percepció i la lògica, ens hauria de fer qüestionar si un edifici inaugurat fa 95 anys i ampliat en fa més de 60 pot donar un servei modern, àgil i sostenible tenint en compte que les normatives, els serveis i la funcionalitat han canviat enormement.

Erc sempre hem votat a favor de les aportacions proposades que calgui per tal de facilitar la continuïtat de l’Obra Social Benèfica i previsiblement ho continuarem fem en el futur. El que repetim incansablement des de fa molts anys és que cal fer un estudi que aporti informació sobre quins plantejaments cal fer en les infraestructures, les instal·lacions i la gestió per tal d’assegurar-ne la competitivitat, la qualitat i la sostenibilitat. No ens sap greu invertir-hi diners si això ens ha de conduir a uns serveis més assequibles i de més qualitat. Però costarien molt de justificar aquestes aportacions econòmiques anuals si un futur estudi complert demostrés que l’actual ubicació no permetrà mai que el nostre “Hospital” sigui sostenible.

Proposem, i insistim, fer uns pactes polítics que vagin més enllà d’un mandat i de qui governi l’Ajuntament en els propers anys. En aquest cas no serà mai bo per a l’usuari que uns i altres ens discutim sobre com hem d’actuar en una institució tan emblemàtica i important com l’Obra Social Benèfica.

El risc de col·lapse de l’Ajuntament de Castellar ja no és una amenaça, és una realitat. Dimarts aprovarem la liquidació de pressupost del 2022.
O sigui, l’excel d’entrades i sortides entre els diners que hem ingressat i els que s’han gastat. Aquí es pot posar tota la retòrica que es vulgui, les excuses que facin falta i tota la literatura del món, perquè hi ha per escrit i auditat els diners que s’han recaptat i els diners que s’han gastat i en què s’han gastat.

Les xifres són demolidores. Cito textualment de l’informe que acompanya la liquidació del pressupost: “El percentatge d’execució de les inversions reals en l’exercici 2022 és substancialment pitjor que en exercicis anteriors (el 2019 va ser 63,29 %, 75,27% el 2020 i 54,04% el 2021), és a dir, més de divuit punts percentuals per sota de l’exercici anterior.

La motivació principal és per la durada dels procediments de contractació de les inversions, amb l’aprovació d’un projecte d’obres i la seva publicació, que se’n va pel cap baix els tres mesos, que després aquests projectes han de licitar-se per procediments oberts, que mínim s’estan entre tres i quatre mesos des de l’aprovació a l’adjudicació, que habitualment s’estenen en dos exercicis pressupostaris, i la lenta execució dels grans projectes d’inversions”.

Traduït, només s’ha fet una tercera part de les obres i d’altres inversions que s’havien de fer.

I repassant regidoria per regidoria, hi ha algunes regidores i regidors que haurien de sortir motu proprio a explicar el perquè del desastre de les xifres, que indiquen que no s’ha fet pràcticament res.
Però no cal, l’explicació és clara i l’estem exposant de fa temps: si l’Ajuntament no es modernitza pel que fa a recursos tecnològics i humans, col·lapsarem.

Ja hi som. I no s’ha fet la feina o no s’ha fet prou bé. I d’exemples en tenim: la llarga gestió administrativa que obliga la llei de contractes del sector públic (que és del 2017, eh? Que hem tingut temps d’adaptar-nos-hi) demana perfils de juristes. Com que aquest ajuntament, que té gairebé 15 milions d’€ de romanents –o sigui, de diners sense gastar–, té uns sous baixos respecte a altres administracions, darrerament persones que treballaven a l’Ajuntament han marxat a altres administracions que paguen millor. Per solucionar la situació, s’ha fet un concurs per crear places de juristes i fer la borsa de substitucions.

Les places han quedat desertes i no hi ha borsa de substitucions. I han passat uns mesos preciosos.
Què passa amb tot això? Que els contractes no avancen, els expedients s’acumulen, la feina té un coll d’ampolla claríssim i l’administració pateix.
Dimarts també aprovarem una llarga llista de modificacions de crèdit. Coses que no eren al pressupost i que ara entraran per fer-se amb una petita part dels diners que han sobrat del 2022.
No cal ser endeví per veure que tot allò que no sigui pagar sous o concessió directa, és a dir, tot allò que demani un cert tràmit complicat, no passarà d’anunci.

Insisteixo: o la prioritat per al proper mandat és la digitalització de l’administració (de veritat, analitzar i simplificar processos, fer-ho tot més senzill per a la gent i eliminar tràmits) o qualsevol promesa electoral, qualsevol, no resultarà creïble. I qui en paga les conseqüències són tots els ciutadans.