
- Josep Maria Calaf
- Data de la publicació: 15 maig 2020
-
Comparteix:
Pomes
Fa poc vaig veure un vídeo del nostre alcalde, Ignasi Giménez. Hi deia que estava preocupat i empipat. I ho estava tant que va etzibar una esbroncada descomunal a la ciutadania en general. De fet, vaig voler visionar el vídeo tres cops abans de formar-me una opinió el més justa possible. La conclusió final a què vaig arribar és que era un vídeo impropi d’una primera autoritat municipal. I no pas perquè no li faltes raó! El missatge rebut per la ciutadania és que tots ho estem fent molt malament, ja que el comunicat “oblida” dir que només és una part de la ciutadania, la que té un comportament profundament irresponsable i insolidari. Certament, està molt bé ser crític davant d’aquells que no valoren els riscos que suposa la situació actual. Actuen equivocadament per consciència o inconsciència, és igual. I, potser, més enllà de queixar-nos fent vídeos de com de malament ho fan, hauríem d’actuar contundentment. Però aquest comportament reprovable no pot tapar una gran part de la ciutadania que porta la situació amb enteresa, responsabilitat, solidaritat, compromís i disciplina. No fem que aquestes virtuts quedin desconsiderades ni desvalorades! Potser més d’un ciutadà també s’ha sentit empipat perquè rep un clatellot sense merèixer-lo. Estic quasi segur que l’alcalde no volia adreçar el missatge a tots els ciutadans, indiscriminadament, però no ha estat encertat al no especificar que només una part de la ciutadania es mereix una esbroncada. L’altre part, la majoritària, es mereix tot el contrari, felicitacions i agraïments.
I una segona cosa. La presència de la Covid-19 no és pas per culpa de la ciutadania que l’estem patint. Hi ha molts possibles responsables d’aquesta pandèmia i un col·lectiu sota sospita som els polítics. Ni que sigui per no haver sabut planificar ni preveure l’enormitat de les conseqüències de la seva presència. Els estralls a la Xina i, sobretot, a Itàlia, haurien hagut d’advertir-nos sobre quines mesures preventives podíem aplicar.
El que sí que em veig amb cor es de fer una reflexió. I per explicar-la m’aprofito d’una història que aquests dies circula per les xarxes. Ho faig resumidament i al meu aire. Una persona perduda en un bosc malda per sortir-ne sense èxit. Passa dies sense trobar el camí de sortida i sense tenir res per menjar. Està segur que morirà de gana aviat. Al darrer moment veu un pomer que li dona pomes. En menja una i està profundament agraït d’haver tingut la sort de trobar el pomer i les pomes. N’agafa unes quantes per al viatge. Però a mesura que va menjant les pomes cada cop les troba menys bones i, fins i tot, les darreres ja no li venen de gust i les llença. La poma és igual de bona però ell ja no ho sap apreciar ni gaudir. Ja no recorda el plaer que va tenir quan la primera poma li va salvar la vida.
Si ho traslladem a la situació actual podríem convenir que ara potser trobem a faltar el que abans ens disgustava o ens feia estar empipats: el trànsit, la gent, les preses, la feina… I si ho apliquem al vídeo esmentat potser hauríem de saber valorar que com a societat hem estat capaços d’afrontar una crisi pandèmica d’unes proporcions inimaginables fa uns mesos. La ciutadania té dret i es mereix valorar el passat amb orgull i el futur amb optimisme tot reconeixent que potser en el camí podem trobar entrebancs en forma de determinats ciutadans que pretenen viure exclusivament una vida individual i egoista al marge d’una de col·lectiva i altruista. I sobre aquests no només hem d’abocar la nostra condemna i crítica, també hem d’exercir la nostra força coercitiva, que com a societat disposem.
Un gran amic sempre em diu que es millor premiar qui ho fa bé que castigar qui ho fa malament. No és mala idea i molt apropiada en general. Però si l’estímul premiat a la bona gent no té prou força per reconduir les conductes dolentes no ens ha de fer por aplicar tota la força de la raó a aquells que decideixen aprofundir en el seu egoisme socialment reprovable.
Deixa un comentari