
- Josep Maria Calaf
- Data de la publicació: 31 juliol 2020
-
Comparteix:
Ni oblit ni perdó
En el darrer escrit meu parlava del rei emèrit Juan Carlos I. Hi deia que potser ha estat l’únic ciutadà a qui li ha resultat beneficiós la irrupció de la Covid-19. L’article feia referència a la seva escandalosa fortuna, derivada del seu càrrec de representació pública. Com a conclusió final hi deia: “La Constitució ha evitat la seva condemna judicial. La legislació posterior ha evitat fins i tot la seva condemna ètica i moral”.
I el coronavirus està evitant la seva condemna social, ja que els mitjans de comunicació estan “ocupats” i la ciutadania “preocupada”. Però potser caldria matisar l’afirmació quan dic que el rei emèrit ha estat l’únic beneficiat pel coronavirus.
Opino que molts polítics espanyols, poc amants d’escoltar i procurar per a la ciutadania, s’han sentit alleugerits que la Covid-19 hagi “enterrat” les reivindicacions independentistes de molts ciutadans catalans.
Sota el pretext que l’únic problema a afrontar és la crisi sanitària derivada pel coranavirus potser han cregut que el mal anomenat “problema català” s’aniria refredant i desapareixent.
És un error gruixut, tan gran com tants d’altres que ha comés el desfermat nacionalisme espanyol. Hi ha massa història (especialment recent) per recordar, massa futur engrescador per conquerir, massa esperança per no desistir, massa valors pels quals lluitar, massa raons per defensar, massa injustícia per denunciar, massa somnis per renunciar-hi. Ara els presos polítics tornen a ser notícia.
Però per més dignes i humans que siguin (i a fe de Déu que ho són molt), actuen més com a símbols de la causa que com a substància d’aquesta.
Ells són només (i no es pas poc) l’embolcall que guarda la verdadera essència d’allò que volem esdevenir cívicament i pacíficament: Persones anònimes que aspirem a ser ciutadans de ple dret en lloc de súbdits resignats i vençuts, emprenedors que reclamen les oportunitats que un país lliure els podria oferir, treballadors que saben que no es pot aconseguir cap conquesta laboral sense lluita, gent gran generosa que accepta que allò pel que es lluita potser no ho podran gaudir per l’edat, dones que es volen lliures a través de la revolta permanent, catalans de parles i naixements diversos que han fet dels drets d’aquest país la seva causa vital, joves empoderarats amb el futur que els pertany, somniadors pragmàtics que creuen que un món millor es possible, lluitadors incansables que no es resignen als dèficits actuals.
Els polítics a què feia referència abans, aquells que creuen que el coronavirus ha estat un bona eina per desfer el procés, es refereixen sovint a l’1-O com un engany als ciutadans i demanen insistentment que l’independentisme faci crítica de la seva actuació, cosa d’altra banda sempre convenient.
Curiosament eviten afegir que l’Estat també hauria de fer crítica de la seva actuació.
I més quan aquesta ha estat agressiva, desproporcionada, violenta i sagnant a diferència de l’independentisme, que sempre ha apostat pel pacifisme tot cercant referèndums i diàlegs.
Però malgrat tot, les úniques autocrítiques que he escoltat provenen del sobiranisme. Particularment jo no reivindico l’1-O per gloriós i magnífic.
I no el voldria així encara que l’hagués pogut triar lliurament.
En tinc prou que hagi estat humà, digne, cívic i pacífic.
Aquests atributs tan simples i humils són suficients per evitar haver-lo d’exaltar o blasmar.
Aquests qualificatius per a mi són suficients per acceptar-lo amb orgull. Allà on en l’acció humana hi ha noblesa, valentia, pacifisme i reivindicacions justes sobren les lleis, les prohibicions, la violència i la intolerància.
Els polítics mediocres que volen exercir la coacció, la por i l’autoritat com a eines per resoldre conflictes un dia entendran que allò urgent no farà mai oblidar el que és important.
Finalment vull confessar que la frase “ni oblit ni perdó” no m’ha agradat mai. Però també haig de reconèixer que cada cop que he intentat analitzar-la i substituir-la no me n’he sortit. És sensat oblidar la violència de l’Estat? I les mentides de la Guàrdia Civil?
I la parcialitat dels tribunals espanyols? I la repressió del Gobierno? I les falsedats de la monarquia? I si no podem oblidar tot això (sota pena de tornar-ho a viure) com podríem perdonar-ho? Només se m’acut una manera d’oblidar-ho. Que siguin les persones les que canvien l’Estat en lloc de l’Estat qui canviï les persones.
Quan passi això, els governs sabran escoltar les demandes ciutadanes i els hauran de donar respostes que no siguin les repressives de sempre.
Deixa un comentari