El bosc, gaudi o amenaça?

Diuen els savis que els quatre elements clàssics de la natura són l’aigua, la terra, el foc i l’aire. I jo tinc l’atreviment i la gosadia de dir que aquests quatre elements tenen alguna cosa d’ancestral i seductora que ens atrapa enigmàticament en la seva contemplació. Qui no ha embadalit llargament observant el pas d’un rierol baixant entre pedres o s’ha extasiat amb la força d’una cascada?. Qui no ha quedat meravellat pel vent quan serpenteja camps de blat o ens atrau quan juga amb xops i trèmols?. Potser el foc te, fins i tot, un atractiu afegit. Qui no ha quedat hipnotitzat i fascinat per la crema de llenya en una llar de foc o captivat per l’energia d’un foc de Sant Joan?.

La contemplació d’aquests elements, a priori sense propòsit ni finalitat, ens desperta uns instints i unes emocions adormides en l’estressada activitat diària que vivim. La sensació que ens dona la seva visió ens aporta ingredients de benestar interior que tenen a veure amb la satisfacció, la tranquil·litat, la pau i la felicitat. Aquestes imatges, molt comprensiblement doncs, les associem a situacions bucòliques i harmòniques que ens convenen pel nostre propi benestar.

Un altre ingredient de la natura al qual li hem donat una importància creixent és el bosc. Potser no forma part dels 4 elements clàssics esmentats però es indubtablement un component fonamental per l’equilibri dels ecosistemes i per la nostra pròpia pau i benestar interior.  El bosc, entre moltes altres coses, el necessitem imperiosament pel nostre gaudi i equilibri.

Amb el dit fins aquí, simplement per associació de idees i conceptes, podríem arribar a la precipitada conclusió que el bosc i el foc son els nostres grans aliats, amics necessaris i entranyables. Companys inseparables nostres si volem aspirar  a les quotes de felicitat que tot esser humà aspira i és mereix. I, probablement, no estem del tot equivocats amb aquestes idees.

Però el fet que l’esser humà consideri amics imprescindibles al necessari bosc i a l’admirat foc no els converteix a tots dos en amics entre si. Més aviat són enemics recalcitrants i irreconciliables.

Els bombers ja fa temps que ens adverteixen que el canvi climàtic ha accentuat la fragilitat del bosc fins convertir-lo en una molt seriosa amenaça per la nostra supervivència. Però el més preocupant es que aquest advertiment no reposa en conceptes teòrics que ens permetin pensar que potser l’amenaça no arribarà mai a materialitzar-se. El que ha passat a Califòrnia, Grècia, Portugal, Sudàfrica, Austràlia o Bolívia ja és prou il·lustratiu de la consistència dels advertiments. Però pels qui consideren que aquests exemples ens agafen massa lluny caldria recordar-los les experiències de Horta de Sant Joan i les més recents de Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues. Son els temibles focs de sisena generació on l’element a considerar no son només les condicions climatològiques que originen i propicien l’extensió del foc. Aquests focs són incendis tan potents energèticament que creen les seves pròpies condicions climàtiques (vents i temperatures) les quals fan servir per la seva pròpia propagació.

Arribats a aquest punt cal preguntar-se què cal fer. Els bombers tenen un llistat llarg de propostes però, obligats a resumir pel present article, en destacaria tres: Aposta decidida per la biomassa com a element que permetria rendibilizar els boscos i així treure’ls un profit que possibiliti uns boscos més nets i controlats i amb especies arbòries més adaptades al canvi climàtic i a l’operativa d’intervenció en els incendis. La segona es recuperar un món rural viu i amb economia circular que permeti una millor gestió del bosc. La forta presència d’un mosaic de camps de conreu amb masies actives i ‘vives’ permetria atenuar l’extensió del foc. La tercera que la ciutadania prengui amplia consciencia de la gravetat del tema i que millori el respecta pel bosc quan hi fa presencia. Aquesta darrera proposta comporta millorar recursos de l’administració cap a la prevenció i control del bosc.

No cal recordar que Castellar te en les seves zones nord, est i sud la màxima vulnerabilitat.

Tenim, doncs, un gravíssim problema social i climàtic quan considerem el bosc un be necessari per preservar la vida i constatem, al mateix temps, que és una greu amenaça per l’extinció de la vida.  Cal actuar ja!.